Que el teatre no pot competir amb el cinema en el mateix terreny de joc em sembla una obvietat. Des de l’aparició del cinema, el teatre s’ha vist en el dilema de reinventar-se o morir. I reinventar-se volia dir –vol dir- trobar noves formes d’expressió, nous llenguatges, maneres suggeridores d’explicar les mateixes històries de sempre... Tot això per poder traspassar les evidents limitacions del teatre tradicional agreujades encara més amb les infinites possibilitats del llenguatge cinematogràfic. Potser és per això que quan diem que hem vist una de por o una d’aventures donem per suposat que parlem d’una pel·lícula, mai d’una obra de teatre. (Diable! Hi ha gèneres que se’ns resisteixen!). I en canvi, aquí ens teniu, enfrontats a l’obvietat i presentant-vos una d’aventures. Pep Anton Gómez