EL TEATRE ÉS LA NOSTRA MANERA D'ENTENDRE EL MÓN

ALS NOSTRES TEATRES

  • Els veïns de dalt

    Teatre Romea

    Sens dubte, una de les aventures més grans i ambicioses que qualsevol de nosaltres pot arribar a experimentar en aquesta vida és la de viure en parella. Un repte majúscul, ple d’adversitats i obstacles en què la lluita s’esdevé en el dia a dia, les trinxeres són infinites i el consol davant les ferides i les esgarrinxades sofertes sovint és escàs o poc saludable. Així i tot, els homes i les dones seguim de forma inexplicable intentant-ho.

    Per això mateix, estic convençut que sols amb ironia i sentit de l’humor és possible escriure sobre aquesta tragèdia que ens persegueix des dels orígens dels temps i de la qual no ens podem deslliurar.

    I què hi tenen a veure els veïns de dalt amb tot això? Doncs que ells són els culpables que ara estigueu llegint aquestes línies.

    Fa un parell d’anys, uns nous veïns van ocupar el pis de sobre on vivim amb la meva família. De seguida vam començar a sentir sorolls estranys, a qualsevol hora, sempre seguits d’una gran varietat de gemecs i esbufecs. Sens dubte per a mi va ser inspirador, i així, sense voler-ho, em van acabar regalant la que ha acabat sent la meva primera obra de teatre. Així que va per ells. Cesc Gay

    Durada: 1 hora i 25 minuts

  • La plaza del Diamante

    Teatre Goya

    La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, es desenvolupa durant els anys de la postguerra. Explica la història de Natàlia "La Colometa" una noia que se sent perduda al món. Òrfena de mare, veurà patir i morir als seus éssers estimats, passarà fam i misèria i moltes vegades es veurà incapaç de tirar endavant als seus fills. Lolita Flores interpreta, amb la seva característica força dalt dels escenaris, un monòleg interior, dur, costumista i punyent, ple de simbolismes.
     
    La novel·la és una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra i de com va marcar aquest període històric als seus habitants. Mercè Rodoreda és considerada una de les escriptores de llengua catalana més influent de la seva època i la seva obra s'ha comparat a vegades, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, amb la de Virgínia Woolf.
     
    "El que a mi em passava és que no sabia molt bé per què estava al món." La Colometa.

  • El Lazarillo de Tormes

    Teatre Condal

    Rafael Álvarez, El Brujo torna al Teatre Condal per commoure'ns i divertir-nos amb el gran clàssic de la picaresca de la literatura espanyola, El lazarillo de Tormes, un dels seus espectacles més emblemàtics. L'adaptació ve de la mà de Fernando Fernán Gómez.

    Durada: 1 hora i 30 minuts

  • L'última trobada

    La Villarroel

    Dos homes que de joves havien estat amics inseparables, es retroben després de 41 anys de no veure’s, per resoldre un secret que hi ha entre ells. Durant aquests 41 anys un d’ells ha viscut a l’Extrem Orient i l’altre no s’ha mogut de la soledat del seu castell a la remota Hongria. Però d’alguna manera tots dos han resistit, tots dos sabien que havien de tenir aquesta última trobada. Aquest duel en què utilitzaran com a armes els records. Per trobar la veritat d’un conflicte sobre el què han estat pensant durant 41 anys.

    Durada: 1 hora i 20 minuts

  • Pluto

    La Latina - Madrid

    Pluto, el dios del dinero, va cantando ciego por las calles. Está triste porque no sabe a quién se da. Quisiera repartirse con justicia entre toda la gente honesta… Los que no lo tienen lo reclaman, y los que ya lo tienen no lo quieren soltar. Pero Crémilo, un agricultor arruinado, le devuelve la vista. Y empieza la fiesta. Un sueño para unos, una pesadilla para otros…

    Pluto, es la historia de una utopía, del sueño del reparto justo de la riqueza, del dinero, es decir de Pluto. Ahí es nada. Ya le preocupaba a Aristófanes en el siglo IV antes de Cristo. Le preocupaba en un país mediterráneo donde la democracia perdía pie. Donde la corrupción de sus políticos era alta, alto el nivel de pobreza y baja, muy baja, la posibilidad de conseguir al menos un plato de lentejas. Donde algunos ciudadanos se hacían esclavos para trabajar y así poder comer… Atenas hace ahora 25 siglos. Aristófanes no es nuestro contemporáneo, nosotros somos ahora contemporáneos de Aristófanes.

    Si el humor nos democratiza porque la risa sana nos hace perder el sacrosanto respeto a los dogmas sociales, Pluto es humor del bueno porque además nos hace reflexionar. Un humor ácido, satírico, deslenguado, que nos invita a la fiesta. A la fiesta de la utopía. Una fiesta donde la pobreza esté erradicada y la riqueza, es decir Pluto, lejos de abusos, de exclusiones, de trampas, de mentiras… ¿Se imaginan? Magüi Mira