Àfora

El 20 de gener del 2020, mentre el temporal Glòria començava a descarregar fora del teatre, vaig explicar el bloqueig que m’impedia tirar endavant la novel·la en què treballava des de feia cinc anys. Al final de l’acte, vaig citar la Carson McCullers: «Quan la feina no rutlla, no hi ha vida més penosa que la d’un escriptor. Però, quan sí que rutlla, quan la il·luminació ha centrat una obra que tot seguit avança amb claredat i fluïdesa, no hi ha cap alegria com la de l’escriptor». I vaig afegir que, si no perdia la fe en allò que volia escriure i no em donava per vençut, potser la il·luminació arribaria. I, sí, va arribar durant la pandèmia. I per aquest motiu, gairebé tres anys després, torno al teatre per compartir el llarg camí recorregut i per celebrar que, per fi, he acabat la novel·la.

Amb
RAFEL ARGULLOL
Filòsof

Plantegem al filòsof Rafael Argullol un repte: el d’explicar·nos el món a través de 15 imatges. Li demanem que bussegi en la seva memòria per a buscar 15 obres artístiques que des del seu punt de vista avui ens ajuden a comprendre millor la realitat.

L’experiència que proposo és la realització d’un horitzó sorgit del bufec de l’aire que expulso per la boca d’una sola vegada i en diverses fases progressivament. Els pulmons tenen la capacitat d’emmagatzemar uns 5 litres d’aire que ens permeten respirar però també, com podran presenciar en Àfora focus / Fundació Romea, ens permeten crear un horitzó de vibracions i alteracions visuals sobre el fons negre de la vida.

La raó que el títol de l’acció porti per nom Ohritzó és degut al sorprenent fet que les paraules també esbufeguen quan, en fer molt d’esforç, volen aconseguir la seva meta alterant l’ordre de les seves lletres però no la seva sonoritat.

L’acció Ohritzó és un esdeveniment performàtic en diàleg amb la paraula poètica, que s’adhereix al bufec i creen un horitzó en un moment de la història on aquest se’ns revela, més que mai, inassolible.

La por pot no semblar pas cap gran tema per literar o filosofar. Però de por moltes persones n’han tingut i moltes en tenim encara. D’això cal que també se’n parli.

I és el que farem. Prenent com a punt de partida l’experiència de la guerra civil que Gabriel Ferrater recull al poema narratiu In Memoriam, Quatre Gotes i la companyia de teatre Kamchàtka ens proposen un viatge a l’interior de les nostres pors. Les pors que hem heretat i les pors que ara ens envolten. Amb un llenguatge escènic singularment immersiu que es nodreix alhora del text, la música, els espais i les mirades més íntimes.

No és un espectacle, tampoc un recital poètic. És el dol que un nen comparteix amb la seva mare. I és una mare que està, encara que no es vegi, perquè queda el que no es va emportar en anar-se, que és la veu. Que són uns versos.

Un home és un nen és un home. I tot això -mare, mort, nen, home, veu, la suma de tot el que hem estat, totes les renúncies, totes les decisions, la qual cosa no vam veure, la qual cosa vam entendre, la qual cosa vam creure i el que descartem- és això, aquest dol, aquest diàleg a una veu: l’espera que les mares teixeixen en les voreres del nostre cos perquè la vida s’allargui i no ens arribi l’orfandat.

No és un espectacle, és la vida que neix sobre un escenari quan les mares falten i el que ens encapsula és un úter gegant ferit d’estrelles, i sona l’única música que tots/as entenem: la d’aquests versos únics que es repeteixen des de la primera llum de l’univers i que diuen així:

Un hombre es hijo o huérfano es.

Nunca madre.

Madre no es.